MONUMENT A L’1 -O "DEMOCRÀCIA"
Introducció
Després de tants anys de demanar un referèndum pactat amb l’estat espanyol sobre la possible independència de Catalunya i veient que aquest primer no només desatenia la demanda sinó que posava tots el medis en contra, el govern i el poble catalans van organitzar-ne un l’1 d’octubre de l’any passat. Les conseqüències mai ningú no se les hagués pogut imaginar: és ben conegut per tothom quin ha estat el preu que hem hagut de pagar i que encara avui dia seguim pagant i pagarem: part del govern a l’exili o empresonats, així com els dos dirigents d’ANC i Òmnium Cultural (Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, respectivament), intervenció de l’autonomia amb una més que dubtosa aplicació del famós 155, violència policial i un llarg i trist etcètera amb el que convivim dia a dia. Només cal estar una mica atent per veure que encara ens falta un llarguíssim camí per acabar amb aquest malson.
A la celebració del referèndum hi vàrem participar més de dos milions de catalans, malgrat l’esforç per part de la policia en tancar col·legis i requisar urnes. Del total de vots vàlids, un 90% responia afirmativament a la pregunta, mentre que partidaris del “no” varen ser prop d’un 8% i un 2% eren vots en blanc. Així, la repressió no només va ser contra els independentistes sinó que fou també contra els unionistes i els equidistants, és a dir, contra qualsevol que volgués donar a conèixer el seu parer a través de les urnes. Hi van haver més d’un miler de ferits de totes les edats, fins i tot un home va perdre un ull a causa d’una pilota de goma disparada per un antiavalots de la Policia Nacional (tot i que l’ús està prohibit a Catalunya des del 2014).
L’1 d’octubre va ser un abans i un després i les coses mai tornaran a ser tal com eren, tot i això, va servir per posar de relleu les mancances democràtiques i les poques garanties judicials i polítiques que s’amaguen rere el sistema espanyol.
La meva experiència personal
A tota Catalunya la nit anterior a aquell diumenge molta gent es va quedar a dormir i a fer guàrdia a les escoles, biblioteques municipals i els centres on l’endemà apareixerien les urnes. Hi va haver un desplegament policial tant de la Guàrdia Civil com del cos Nacional (apart dels Mossos d’esquadra) mai viscut fins a les hores: milers d’agents es van desplaçar de totes les regions d’Espanya, alguns d’ells acomiadats amb el “A por ellos” i varen ser allotjats a hotels i tres vaixells d’alta capacitat al port de la ciutat (un d’ells el famós “Piolín” pels dibuixos que el decoraven).
Tot i que fa més de vint anys que estic empadronat a Arenys de Munt i, per tant, havia d’anar a votar allà, aquella jornada la vaig viure a Sant Pol de Mar, que és on visc actualment amb la meva parella. A les 5:30 de la matinada de l’1 d’octubre ens vàrem llevar per baixar a la biblioteca, que és just davant de casa nostra. Hi va haver un moment de tensió i confusió quan cap a les 6 els llums es van apagar, però només va quedar en un ensurt. Al cap d’una hora, més o menys, va arribar el cotxe d’un veí o veïna del poble, es va aturar davant de la biblioteca, va obrir el maleter i van descarregar les urnes enmig d’una forta ovació per part dels presents. Va ser un moment eufòric i màgic, el resultat d’una secreta i perillosa salvaguarda a mans de persones anònimes que van arriscar la seva seguretat i tranquil·litat per un bé comú. O si més no, per defensar una consulta totalment democràtica. “El poder del poble”, vaig pensar emocionat mentre aplaudia.
Es van fer les 9 del matí i es van obrir les portes per poder votar. La cua era interminable però l’ambient era una festa. Moltes de les primeres persones en accedir-hi van ser gent gran, que venien fins i tot amb crosses o cadires de rodes, enmig d’aplaudiments, petons i abraçades. El què votava cadascú no importava gens, l’únic era haver arribat a aquella fita sabent que aquell era un dia històric i que n’estàvem formant part.
Durant el matí el sistema informàtic anava caient cada dos per tres, boicotejat constantment pels serveis informàtics de l’Estat. Malgrat el seu tenaç esforç però, el sistema es recuperava i la gent anava votant mentre ens arribaven les primeres imatges del que anava passant al país. Un dels primers vídeos que es va fer viral va ser el de les càrregues policials a Sant Julià de Ramis, on havia de votar el President Carles Puigdemont. Allà es podia veure la violència i contundència amb la que van entrar al col·legi empenyent, colpejant i tirant per terra a qualsevol que s’hi posés per mig. No els importava que la gent estigués mans enlaire i que no oposessin cap mena de resistència violenta, ni tan sols que hi haguessin persones grans o nens. El seu objectiu era parar el referèndum sí o sí, a pesar dels danys que poguessin causar.
Encara amb un nus a l’estómac ens van arribar imatges de l’entrada de la Guàrdia Civil a Sant Iscle de Vallalta, un dels pobles veïns. De seguida van córrer rumors que a la sortida de l’autopista s’estava agrupant un gran nombre de patrulles que, per lògica, baixarien allà on érem nosaltres a seguir amb la seva brutal feina. La por es va apoderar de tots nosaltres però ningú no va marxar, ans el contrari: amb més fermesa i autodeterminació ens vàrem quedar asseguts a terra esperant les porres del piolins. Inclús vaig agafar un estoig rígid per guardar les meves ulleres noves en previsió del que se’ns venia a sobre.
Aquesta situació tan tensa, plena d’incertesa i por, però alhora plena de dignitat i germanor, va durar unes quantes hores (eternitats per a mi) malgrat que afortunadament mai van arribar a venir a Sant Pol.
Al migdia em vaig apropar amb la meva parella al meu poble a votar. Durant el matí vaig patir moltíssim pensant que si hi havia algun poble que podia ser el centre de la diana podia ser precisament Arenys de Munt, poble pioner en la consulta per a la independència. Allà em vaig trobar amics de tota la vida i em van explicar que els tres centres de votació, és a dir, el mercat, la sala d’exposicions i l’ajuntament havien decidit aplegar-se a aquest últim, ja que així seria més fàcil concentrar forces per protegir les urnes. Per descomptat, el que havia passat a Sant Iscle encenia tota la ira i indignació allà també.
Cada vegada ens arribaven més imatges de pobles i centres violentats, gent indefensa arrossegada per terra, àvies amb el cap obert, càrregues ferotges i desproporcionades i veient-ho sabíem que el que estàvem fent era una lluita pacífica i modèlica, ja no per un tema d’independència sí o independència no, sinó per una qüestió de dignitat humana. Era la defensa de la democràcia en sí, de la importància de saber escoltar i respectar la opinió del teu veí. L’1-O va ser un exemple per a la resta del món, posant a Catalunya al mapa internacional com a poble democràtic.
Descripció del monument
El monument proposat és la silueta d’un sobre gegant que entra a la terra, simbolitzant l’acte democràtic que es va fer i defensar aquell dia. Aquest monument, però, no només ha de servir per commemorar l’1-O, sinó que és també un reclam a tots els anys de democràcia robats a la força per aquell maleït cop d’estat del 36, així com un recordatori a totes les víctimes, a les llibertats coartades, a la dignitat de la gent del carrer. És la imatge que ha de donar consciència i representar la força que el poble té en realitat.
A nivell tècnic, l’escultura estaria feta amb tub d’acer corten de secció quadrada de 15 cm de costat, amb una alçada de 3,30 m i una amplada de 3 m, aproximadament (veure imatge). S’instal·laria amb els corresponents fonaments calculats per un/a enginyer/a, per tal de garantir la seva estabilitat envers possibles vandalismes o efectes meteorològics adversos.
